El reglament i la seva repercussió en els estils de joc

A diferència de molt altres esports o jocs esportius pràcticament difosos en l’actualitat per tot el món , el waterpolo és un esport jove, que apareix a partir de la segona meitat del s. XIX a Anglaterra, com un esport d’equip més, degut a la Revolució Industrial. Tot i ser un esport jove, ha patit molts canvis o revolucions, sobretot a nivell tàctic, ja que hi ha hagut variacions en el reglament que han fet canviar la manera de jugar del waterpolo.

El primer reglament oficial va ser originari de Glasgow al 1877. Es van jugar alguns partits a Anglaterra i Escòcia, i gràcies a l’empenta dels entusiastes d’aquest esport, l’any 1885, una associació reconeix el waterpolo com una branca esportiva separada, amb unes regles i normes que es resumien en 11 articles. L’escassa normativa fa del waterpolo un esport molt estàtic. Durant un llarg període es van instaurant nous fonaments tècnics i tàctics, i s’incorpora la figura de la boia al centre de l’atac, cosa que el fa encara més estàtic.

Això dura fins l’any 1948 quan la FINA proposa uns canvis significatius del reglament. El nou reglament l’any 1949, fa un esport més ràpid i vistós, i afavoreix als equips físics més forts, i es deixa una mica de banda la tècnica i la tàctica que s’estava treballant durant el primer període més estàtic.

El 1966 es torna a revisar profundament el reglament, i s’instauren els punts de penal, entre altres conceptes. Això fa que els jugadors hagin de millorar tècnicament, per millorar els pases, el xut (ja que tenien més ocasions de xut), fer desmarcades, etc. Gestos tècnics per superar els rivals. La tàctica es torna a deixar més de banda, ja que l’èxit els portaven aquests elements.

Després de l’Olimpíada de Montreal, es torna altre cop a fer una revisió del reglament. S’instaura el doble arbitratge definitivament. Es canvia el sistema de faltes i penalitzacions. Anteriorment, el joc es basava en la individualitat, en el marcatge dels jugadors més físic i tècnicament més forts, ja que d’aquesta manera es podien frenar les accions d’aquests jugadors més bons. Aquesta situació acaba les possibilitats de resolució ofensiva i és necessària la creació de variants en el joc que beneficiessin les accions ofensives. Apareixen les defenses zonals. El gran canvi de defenses individuals a zonals o mig-zonals provoca un gran increment en l’estudi tàctic i estratègic, que porta a un gran canvi en les accions de joc, ja que el físic i el tècnic no és determinant en la victòria final, al haver-hi una igualació d’aquests fonaments en tots els equips.

Actualment, els nivells físics, tècnics i tàctics s’han igualat tant que es provoquen situacions de molta igualtat, i això pot arribar a fer pensar que els fonaments tàctics poden estar esgotant-se. Per tant, penso que s’hauria de començar a estudiar i innovar sobre tàctica per tal de trencar aquestes igualtats actuals, o pot ser caldria una revisió del reglament novament.

HANDBOL PASSAT PER AIGUA

El waterpolo és esport molt semblant a l’handbol. El waterpolo és, com l’handbol, un esport on l’esforç i l’equip prevalen sobre altres consideracions individuals.

El waterpolo és un joc d’acció per equips, que es desenvolupa dintre de l’aigua i que requereix del control de la pilota i del control del medi aquàtic.
Un equip s’enfronta a l’altre en un rectangle de 30 por 20 metres, guanya l’equip que més gols aconsegueix i per aconseguir un gol la pilota ha de passar per la porteria.
La pilota només es pot utilitzar amb una mà o parts del cos, exceptuant el porter que la pot agafar amb les dues mans, tampoc es pot utilitzar el puny tancat (exceptuant de nou el porter). En aquest joc participen un màxim de set jugadors, sis de camp i un porter.

Encara que l’entrenador sempre decideix els llocs o llocs dels seus jugadors i menys en el porter la reglamentació és la mateixa per a tots els jugadors, per norma i per la seva eficàcia se solen utilitzar els següents llocs:

• El bolla: El lloc més característic del waterpolo, sol ser el jugador més corpulent, més intel·ligent i amb més potència de tir. S’ha de situar prop de la porteria, a dos o tres metres. La seva funció és finalitzar les jugades. En tenir aquesta faceta d’organitzador ha de jugar gran part del temps d’esquena a la porteria.
• Extrems: Solen ser dos, un a cada costat de la porteria, el ideal és que hi hagi un extrem dretà i un altre d’esquerrà. Han de jugar amb el bolla i intentar estar en línea amb ell.
• Central: Se situa en la mateixa línea que el bolla però a més distancia de la porteria, per la qual cosa ha de tenir un bon control dels pases llargs.
• Laterals: Col·locats entre el bolla i els extrems. A mitja distancia de la porteria la seva funció és la de penetració i la de dinamització, per la qual cosa han de ser tècnics i ràpids.

L’handbol és un esport de pilota on s’enfronten dos equips. Cada equip es compon de 7 jugadors de camp, 6 jugadors i un porter. L’objectiu del joc és aconseguir marcar un gol amb la pilota a la mà en la porteria de l’equip rival. L’equip que després del partit, que consta de dos parts de 30 minuts, hagi aconseguit més gols, guanya.

Posició tàctica de los jugadores

· Porter: és l’únic jugador que dintre de l’àrea de 6 metres, pot donar els passos que vulgui amb la pilota en les mans, sense necessitat de fer-la botar. També és l’únic que pot tocar la pilota amb les seves cames, encara que només per parar els llançaments.

• Extremo: es col·loquen un a cada costat dels laterals, també poden circular per l’àrea de 6m, són tàctiques. Solen ser jugadores ràpids àgils, poc pesats i amb gran capacitat de salt. Aprofiten al màxim el terreny de joc per obrir les defenses y generar forats. Comencen les jugades d’atac estàtic des de la seva posició. Poden convertir-se en una font constant de gols quan es contra defenses obertes (com el 3-2-1).
• Lateral: es situen un a cada costat del central. Solen ser jugadors alts i corpulents amb un potent llançament. S’utilitzen per trencar defenses tancades des de la línia de 9 metres. Són els que assisteixen en la majoria d’ocasions als extrems per la seva proximitat.
• Pivot: és l’encarregat d’internar-se en la muralla defensiva i obrir espais on sigui possible. Són jugadors robustos, que funcionen bé en el cos a cos. Els seus moviments dolen deixar pas lliure als laterals, però també es converteixen en golejadors quan reben una bona passada i es giren amb gran velocitat cap a la porteria.

Sergi.

IMPORTÀNCIA D’ENTRENAR LA TÀCTICA AL WATERPOLO

El waterpolo és un esport que històricament ha estat vinculat amb la natació. Els entrenaments habitualment segueixen una estructura en la que primer es treballa el físic en sec, a continuació es realitzen sèries de natació i finalment la pilota. Les tasques amb pilota solen estar encarades a la millora de les habilitats tècniques, bàsicament la passada sense oposició i la potència de llançament. La tàctica individual es treballa indirectament en els llançaments, ja que hi ha la oposició del porter.

Els esports col·lectius són característics per les situacions que es produeixen de col·laboració-oposició. La tàctica col·lectiva és fonamental en aquests esports, tant la presa de decisions dels jugadors, com els patrons de jocs establerts per defensar o atacar. La dinàmica del joc comporta que els jugadors es trobin constantment amb situacions que hauran de resoldre a través de la tàctica.

Com hem vist anteriorment, els entrenaments proposats per la majoria d’entrenadors no busquen crear situacions per a què els jugadors les hagin de resoldre. Sino que tots els exercicis van encaminats a la millora de la condició física (general), i a la millora de la tècnica. El treball tàctic col·lectiu amb sort el trobem en algunes de les sessions en les que es treballen les jugades de superioritat i quan es fan partits, tot i que no és l’objectiu de la tasca. Els entrenadors planifiquen jugades estratègiques tancades, que expliquen als jugadors i que aquests les hauran de realitzar de forma correcta en aquests entrenaments i en la competició.

“Los mecanismos a desarrollar son simples: la superioridad de un equipo se ve cuando logra llevar a cabo sus esquemas de manera eficaç, con coordinación, rapidez y potencia.” Pierluigi Gardini – Bonaventuro Canino (1996:41).

Considero que un entrenament en el que es treballessin situacions de 1x1, 2x2, 2x1..., amb situacions de possessió de pilota, “rondos”..., donaria un bagatge tàctic als jugadors, que els permetrien executar les jugades estratègiques adaptades a les diferents situacions que es puguin donar. Així com decidir correctament quina jugada s’ha de realitzar, en quin moment, aplicar una variant...

“... los recursos tácticos individuales implicaran la aplicación de las técnicas aprendidas, efectuadas con oposición real y que se dirigirán organizadamente a las labores o sistemas de juego del equipo…” Mario Lloret (1998:146)

Els jugadors serien els veritables protagonistes del joc i tindrien un gran avantatge respecte els equips entrenats de la forma tradicional. Ja que serien menys previsibles, i tindrien més recursos per competir amb els diferents equips rivals. A més podrien adaptar el joc a les necessitats de cada moment del partit.

Actualment, els entrenadors exigeixen que els jugadors tinguin tots aquests conceptes tàctics i els apliquin als partits, però que en canvi no s’han treballat a l’entrenament.

Pablo Garcia.