A diferència de molt altres esports o jocs esportius pràcticament difosos en l’actualitat per tot el món , el waterpolo és un esport jove, que apareix a partir de la segona meitat del s. XIX a Anglaterra, com un esport d’equip més, degut a la Revolució Industrial. Tot i ser un esport jove, ha patit molts canvis o revolucions, sobretot a nivell tàctic, ja que hi ha hagut variacions en el reglament que han fet canviar la manera de jugar del waterpolo.
El primer reglament oficial va ser originari de Glasgow al 1877. Es van jugar alguns partits a Anglaterra i Escòcia, i gràcies a l’empenta dels entusiastes d’aquest esport, l’any 1885, una associació reconeix el waterpolo com una branca esportiva separada, amb unes regles i normes que es resumien en 11 articles. L’escassa normativa fa del waterpolo un esport molt estàtic. Durant un llarg període es van instaurant nous fonaments tècnics i tàctics, i s’incorpora la figura de la boia al centre de l’atac, cosa que el fa encara més estàtic.
Això dura fins l’any 1948 quan la FINA proposa uns canvis significatius del reglament. El nou reglament l’any 1949, fa un esport més ràpid i vistós, i afavoreix als equips físics més forts, i es deixa una mica de banda la tècnica i la tàctica que s’estava treballant durant el primer període més estàtic.
El 1966 es torna a revisar profundament el reglament, i s’instauren els punts de penal, entre altres conceptes. Això fa que els jugadors hagin de millorar tècnicament, per millorar els pases, el xut (ja que tenien més ocasions de xut), fer desmarcades, etc. Gestos tècnics per superar els rivals. La tàctica es torna a deixar més de banda, ja que l’èxit els portaven aquests elements.
Després de l’Olimpíada de Montreal, es torna altre cop a fer una revisió del reglament. S’instaura el doble arbitratge definitivament. Es canvia el sistema de faltes i penalitzacions. Anteriorment, el joc es basava en la individualitat, en el marcatge dels jugadors més físic i tècnicament més forts, ja que d’aquesta manera es podien frenar les accions d’aquests jugadors més bons. Aquesta situació acaba les possibilitats de resolució ofensiva i és necessària la creació de variants en el joc que beneficiessin les accions ofensives. Apareixen les defenses zonals. El gran canvi de defenses individuals a zonals o mig-zonals provoca un gran increment en l’estudi tàctic i estratègic, que porta a un gran canvi en les accions de joc, ja que el físic i el tècnic no és determinant en la victòria final, al haver-hi una igualació d’aquests fonaments en tots els equips.
Actualment, els nivells físics, tècnics i tàctics s’han igualat tant que es provoquen situacions de molta igualtat, i això pot arribar a fer pensar que els fonaments tàctics poden estar esgotant-se. Per tant, penso que s’hauria de començar a estudiar i innovar sobre tàctica per tal de trencar aquestes igualtats actuals, o pot ser caldria una revisió del reglament novament.
